L'educador, t'estimoni d'esperança

L'entrada d'avui és molt especial, ja que explica per què vull dedicar-me a l'ensenyament. Està dedicada a tots els/les mestres que dediquen gran part de la seva vida als seus alumnes. Això és un petit agraïment per a tots ells/elles.

Som educadors perquè tenim una esperança infinita en la persona humana.
Perquè creiem que la persona sempre pot millorar.
Perquè creiem que la persona sempre és capaç de tirar endavant.
Perquè mai no pensem que la persona ja està feta.
Perquè pensem que, de la persona, mai no podem dir que no hi ha res a fer.
Perquè no donem mai la persona per perduda.
Perquè pensem que la persona és argila, però argila emmotllable.
Perquè pensem que la persona és un feix de possibilitats.
Perquè estem segurs que, malgrat tot, el cor de la persona és obert.
Perquè esperem que la persona esdevingui més bona.
Perquè esperem contra tota esperança.

Si no fos així, si no creguéssim en la persona humana...
... no perdríem el temps en una feina inútil.
... no pretendríem millorar allò que no n'és apte.
... no diríem mai: Fes-ho bé!
... no diríem mai: Endavant!
... no diríem mai: Molt bé!
... seríem fatalistes i deixaríem les coses tal com estan.
... tant se'ns en donaria, dels altres.
... no ens doldrien els errors i els sofriments dels qui volen educar.
... ja no seríem educadors, no sé què seríem, però educadors no.