Per a l'assignatura de COED en han fet triar un poema que ens agradi i jo he triat aquest: Final d'estiu Se’n va l’estiu. Breu i ardoròs, ha estat profundament intens i torbador. Un somni s’ha esvanit per sempre, i ara el vent me n’anuncia un altre. No detura mai el seu curs, la vida. I és el creure que l’amor allibera, el que em manté amb els ulls expectants altra vegada. Miquel Martí i Pol
He escollit aquest poema, ja que m’agrada molt la manera en que explica que la vida mai s’atura sinó que és un conjunt d’etapes que es van obrint i tancant.
Sobre l'autor del poema, Miquel Martí i Pol, fou un poeta, escriptor i traductor català, un dels més populars del segle XX.
El diumenge dia 30 de novembre es celebrava un concert de l'Orquestra Simfònica de Barcelona a l'Auditori de Barcelona així que unes quantes companyes de classe vam decidir anar-hi. L'obra era POEMES SIMFÒNICS DE STRAUSS En primer lloc m'agradaria dir que va ser una gran experiència. Quan el conçert va començar, de seguida vaig pensar que no m'agradaria, ja que no acostumo a escoltar música clàssica, però a mesura que anava avançant vaig anar canviat de percepció completament. Gràcies a què estàvem situades a la tercera fila, vam poder observar amb gran detall tots els instruments, i tant a mi com a les meves companyes el que més ens va cridar l'atenció va ser el violoncel. A totes ens van entrar unes sobtades ganes d'aprendre a tocar-lo. Una de les coses que més em va sobtar va ser que la majoria dels integrants de l'Orquestra eren homes, i quasi totes les dones tocaven el violí. Recomano l'experiència a tothom que vulgui passar un matí més que entretingut i convido a tothom a escoltar música clàssica. A continuació us deixo amb algunes de les fotografies que vaig realitzar.
Avui us vull presentar el treball que vaig realitzar juntament amb la meva companya Laia Soria. El treball consistia en trobar alguna cosa que les dues tinguéssim en comú i que en cera manera ens hagués "canviat la vida". Després de parlar molt la Laia i jo vam veure que les dues havíem anat a París que a cap de nosaltres en havia agradat, així que vam decidir que aquest seria el tema principal del nostre treball. Considerem que París és una ciutat molt mitificada i que per això les dues ens vam emportar una gran decepció, ja que ens esperàvem molt més del que ens vam trobar. Per aquest motiu us volem recomanar que si teniu l'oportunitat de viatjar, ho feu, i abans que París triu altres ciutats que no estiguin tan mitificades. Un cop hagueu triat el destí no us estudieu la guia de memòria, deixeu que el lloc us sorprengui. Viatgeu disposats a conèixer altres cultures, altres llengües, nous menjar... en definitiva, amb la ment oberta. A continuació us deixo amb la presentació de Prezi que vam realitzar.
En aquesta entrada us parlaré sobre la importància de l'esport. Practicar algun esport no només és bo per a l'aspecte físic, sinó que també ho és pel psicològic. Mens sana in corpore sano és una citació provinent del poeta romà Juvenal, que expressa de l'aspiració d'un esperit equilibrat en un cos equilibrat. Tot i això, avui en dia s'empra per a dir "una ment sana en un cos sa". Practicar algun esport ens allibera, ens relaxa i ens motiva. És una molt bona forma de desconnectar amb la rutina del dia a dia. Tant sigui practicant esports col·lectius o algun tipus d'esport en solitari, el més important sempre serà sentir-no còmodes amb nosaltres mateixos. He de reconèixer que jo no practicava cap esport amb periodicitat, però això va deixar de ser així quan vaig començar la universitat i em van proposar complir un repte. El meu repte és córrer 5km. Per a superar-lo vaig a entrenar un dia a la setmana com a mínim, i he de dir que des que ho faig em sento molt millor, tant físicament com psicològicament. Em sento amb més energia i més vitalitat. És per aquest motiu que us convido a tots i a totes a practicar algun esport. A continuació us deixo un perell de vídeos que reflecteixen una part del meu entrenament.
Avui vull compartir amb vosaltres la reflexió que he realitzat veient un vídeo d'en Ken Robinson. Aquest vídeo porta com a títol " Las escuelas matan la creartividad". Penso que el títol és molt revelador i ens indica com anirà orientada la xerrada. Ken Robinson diu que l'educació ens portarà al nostre futur, i que tots els nens tenen talents i capacitats extraordinàries. Cal que estiguem preparats per equivocar-nos i no enfonsar-nos quan ho fem. El millor metre a la vida són els errors. Els nens s'arrisquen i si no saben fer alguna cosa, ho intenten. Picasso va dir: "Tots els nens neixen artistes". Penso que hi ha una gran veritat en aquesta frase. Tots portem un artista dins nostre, però és possible que aquest artista mori a l'escola, perquè no ens ensenyen a desenvolupar aquest artista. Gràcies a les paraules d'en Ken Robinson m'he adonat que la jerarquia de l'educació és la mateixa a tot el món. La creativitat és tan important com l'educació i per tant haurien d'estar al mateix nivell. És per aquest motiu que els futurs mestres demanem la mateixa jerarquia per a totes les matèries i per a la creativitat. Per últim us vull deixar amb una frase que m'ha semblat molt encertada: "La intel·ligència és dinàmica". A continuació podeu trobar el vídeo en el qual m'he basat per fer aquesta reflexió.
Aquesta és l'última entrada sobre la Setmana de Pràctica i Reflexió Educativa (SPRE). Com que avui no hem realitzat gaires activitats serà molt breu.
Avui, divendres, hem assistit a una conferència, hem realitzat dos tallers i hem visualitzat un documental.
La conferència parlava sobre les tauletes digitals a les aules i ha estat força interessant veure algunes de les aplicacions que podem introduir a l'aula per descobrir el món de les noves tecnologies amb els més petits.
Després hem realitzat dos tallers que tractaven sobre jocs per als infants. A continuació ús deixo dues fotografies perquè pugueu veure el material empleat.
Per finalitzar hem visualitzat un documental titulat "El Silenci del Jonc". Aquí us deixo el tràiler. Us recomano que li doneu una ullada, estic segura què us emocionarà tant com a mi!
L'activitat sobre la qual us parlaré avui és la que més m'ha agradat de tota la setmana. Aquesta consistia a passar dos dies (dimecres i dijous) en una escola per veure el "funcionament" d'aquesta. Una noia de tercer de carrera ens "apadrinava" i era ella amb la que estaríem a l'escola aquests dos dies. La meva padrina va ser la Gemma Sabater i des d'aquí vull donar-li les gràcies per fer que a l'escola em sentís tan integrada i per facilitar-me tant les coses. L'escola a la que vaig anar era Dolors Montserdà-Santapau. Situada al barri de Sarrià-Sant Gervasi.
L'experiència va ser increïble i em vaig adonar que realment vull dedicar-me a ser mestra d'educació infantil. Us deixo amb una presentació sobre l'escola perquè pogueu conèixer una mica més sobre la meva experiència.
L'entrada d'avui és molt especial, ja que explica per què vull dedicar-me a l'ensenyament. Està dedicada a tots els/les mestres que dediquen gran part de la seva vida als seus alumnes. Això és un petit agraïment per a tots ells/elles.
Som educadors perquè tenim una esperança infinita en la persona humana.
Perquè creiem que la persona sempre pot millorar.
Perquè creiem que la persona sempre és capaç de tirar endavant.
Perquè mai no pensem que la persona ja està feta.
Perquè pensem que, de la persona, mai no podem dir que no hi ha res a fer.
Perquè no donem mai la persona per perduda.
Perquè pensem que la persona és argila, però argila emmotllable.
Perquè pensem que la persona és un feix de possibilitats.
Perquè estem segurs que, malgrat tot, el cor de la persona és obert.
Perquè esperem que la persona esdevingui més bona.
Perquè esperem contra tota esperança.
Si no fos així, si no creguéssim en la persona humana...
... no perdríem el temps en una feina inútil.
... no pretendríem millorar allò que no n'és apte.
... no diríem mai: Fes-ho bé!
... no diríem mai: Endavant! ... no diríem mai: Molt bé!
... seríem fatalistes i deixaríem les coses tal com estan.
... tant se'ns en donaria, dels altres.
... no ens doldrien els errors i els sofriments dels qui volen educar.
... ja no seríem educadors, no sé què seríem, però educadors no.
LES INJUSTÍCIES Amb aquesta presentació en format Prezi vull mostrar les injustícies al món, especialment les desigualtats que existeixen avui en dia entorn al menjar. Als països del primer món no som conscients del que suposa poder gaudir de més d'un apat cada dia. Als països del tercer món no tenen aquesta sort. En moltes ocasions no poden gaudir ni d'un sol apat al dia i si ho fan podem donar per segur que aquest apat no serà ni la meitat de copiós que un dels nostres. És per aquest motiu que cada dia hi ha milers de morts per fam o desnutrició. Cal que reflexionem i ens adonem de la gran sort que tenim.
A continuació us deixo amb una refleixó sobre el paradigma actual de l'educació física dins l'educació infantil:
La societat en la qual vivim està marcada per grans avenços tan científics, tecnològics, premis Nobel... però ningú s’ha centrat realment en l’educació, lluitar per ella i canviar tot el sistema educatiu.
Aquest necessita un canvi. El món ha avançat en molts aspectes i l'escola segueix amb el mateix model educatiu: ensenyem als infants de la mateixa manera que fa molts anys enrere, quan encara no estava desenvolupada la tecnologia, i quan no teníem accés a la informació.
Actualment veiem la infantesa com una cursa i no hauria de ser així. La nostra societat és competitiva en l’àmbit de l’educació. Hem d’entendre que cada nen es desenvolupa al seu ritme i és per aquest motiu que no ens hem de preocupar pel que saben a certes edats, basant-nos en les pautes dels currículums educatius. Ser el més llest o el més estudiós de la classe mai ha volgut dir ser el més feliç.
Cal crear un nou model educatiu en el qual l'infant pugui accedir, buscar, compartir i crear alhora que desenvolupi les seves capacitats.
Com a docents no hem de donar als infants aquesta informació sinó que hem de proporcionar les eines i els mitjans necessaris per a què aquests hi puguin accedir i adquirir coneixements.
Deixant a part les escoles lliures i centrant-nos a les tradicionals, com diu el senyor Ken Robinson, aquestes escoles maten la creativitat dels infants. No els fan avançar, experimentar, ser ells mateixos; només segueixen unes regles i unes disciplines, i com no, l’activitat més destacada memoritzar i memoritzar, per a després d’un temps oblidar-se del que s’ha après.
La funció dels mestres és fer de suport de l’aprenentatge dels infants. Hem de deixar que ells mateixos siguin els protagonistes del seu desenvolupament i aprenentatge.
Els infants han de sentir una motivació per allò que volen aprendre, i el docent ha de garantir que aquesta motivació està present a l'aula.
Ha de permetre a l'infant fer i desfer, equivocar-se, tenir curiositat, investigar tot allò que l'envolta, i donar noves oportunitats.
Com ha docents hem de tenir coneixements sobre la manera d'aprendre dels nens, aquests aprenen quan s'ho passen bé, quan juguen, quan senten motivació per allò que estan fent, necessiten sentir emocions.
Si apliquem aquest concepte a l’educació física, cal tenir en compte que cada persona compren les coses d'una manera diferent segons les seves experiències, la seva manera de veure la vida, les seves actituds i aptituds inclús la seva professió.
No podem permetre que l’educació dels nens es basi a passar-se la major part del dia asseguts en una aula on els ensenyen conceptes que probablement obliden en sortir de l’escola.
Els nens necessiten moure’s, explorar… hem de deixar que juguin, descobreixin i s’equivoquin... Només d’aquesta manera permetrem que ells siguin els protagonistes de la seva pròpia infància.
Nosaltres com a futurs mestres en educació infantil hem de poder tenir la capacitat d’ensenyar l'educació física no com una assignatura de competició, de veure qui és millor que l'altre, sinó com un moment de superació on s'aprenen moltíssimes més coses de les que pensem.
Hem d’aconseguir que l’educació física sigui una part clau en el desenvolupament dels nens. D’aquesta manera estarà molt més ben valorada del que ho està ara.
En cap moment de la nostra etapa viscuda d'aquesta pràctica ens ensenyen els valors més importants com són: la salut, la higiene, l'educació postural, els hàbits alimentaris, les capacitats físiques bàsiques, l’esforç, la superació...
Per tant, creiem que s'hauria de veure d'una forma completament diferent. Així com l'anglès és primordial pel nostre futur, l'educació física hauria de ser equivalent.
Però en cap cas podem obligar als infants a fer una sèrie d'activitats físiques que no són capaços de fer, per això des de l'escola s'hauria de plantejar d'una altra manera. O no és així que posem metes físiques com a condicionant per poder aprovar l'assignatura?
Hem d’aconseguir la motivació dels nens segons les seves capacitats. Al contrari estarem creant un sentiment de frustració important per als menors que estiguin menys acostumats a dita activitat.
Està clar que cada infant té unes qualitats i uns interessos diferents als de la resta dels companys. Es tractarà de motivar a cada infant per arriscar, innovar i descobrir que tots tenim moltes més qualitats de les que en un primer moment pensem que tenim.
A part de la funció i la importància dels mestres en la vida de l’infant no hem d’oblidar mai que el més important sempre serà el seu entorn familiar.
Cal que ens entreguem, ens dediquem a cada infant per formar part de l’aventura que suposa créixer i aprendre. D’aquesta manera aconseguirem motivar-los-
¿Què passarà si basem l’educació en l’estudi i la pràctica de ser feliç?
¿Per què ser feliç no es considera educació?
Penso que aquestes qüestions són les que s’haurien de plantejar els qui determinen com ha de ser el sistema educatiu d’un país.
La felicitat és una de les metes més importants que ens plantegem per assolir a la vida. Si ningú ens ensenya que significa ser feliç ni com intentar arribar a aquesta meta és molt possible que mai aconseguim arribar-ho o que el camí es faci molt més costós.
El vídeo que trobare u continuació us servirà per adonar-vos de la intensitat amb la qual es pot viure la vida. Espero que el gaudiu!
El Land Art, és un moviment artístic que sorgí als Estats Units a finals dels anys 60 i principis dels 70 en el que el paisatge i l'obra es troben molt relacionats. Es refereix també a un art creat en la naturalesa, utilitzant materials naturals com pedres, fulles o terra.
Avui us vull mostrar l'obra de Land Art que vaig realitzar amb les meves companyes Sandra, Laura, Natàlia i Laia. L'obra porta per títol: El camí de la vida. Penso que el nom ho diu tot. Vam voler mostrar que la vida és un camí el qual no sempre és fàcil, en ocasions podem viure mals moments i és pot fer costós, però mai hem de deixar de lluitar per aconseguir les nostres metes i els nostres objectius. Com podem observar el collage està format per tres imatges. A la primera hi trobem representades les coses bones de la vida, per això vàrem escollir petals de rosa. A la segona imatge hi trobem els petals de rosa volant. Representen que la vida no sempre es fàcil. A l'ultima imatge hi trobem fulles seques. Representen les coses dolentes i dures de la vida.
A continuació us deixo amb el vídeo resum del procés de creació de l'obra.
En aquesta entrada us vull mostrar un vídeo que m'ha servit per pensar sobre el meu futur i sobre la professió a la que em vull dedicar.
A continuació us deixo amb le meva reflexió.
Considero que aquest vídeo l’haurien de visualitzar tots els mestres per adonarse’n de la importància de la seva professió i de la responsabilitat que tenen sobre els alumnes als quals ensenyen.
Al vídeo es parla de la importància de les relacions entre els alumnes i els mestres i es diu que cap aprenentatge pot ocórrer sense una relació significativa. Tot aprenentatge és entendre les relacions.
Els nens no aprenen de la gent que no els agrada. Necessiten veure un referent en qui confiar per poder aprendre, per deixar que aquesta persona els formi.
Hem d’aprendre a entendre abans de ser entès, a escoltar i a disculpar-nos.
Aquestes són les coses que mostren la nostra cara més humana.
No educarem només per ensenyar conceptes, sinó que ho farem per deixar un llegat de relacions que esperem que mai desapareguin.
Al vídeo també apareix la idea que els Mestres hem de ser grans actors i actrius. No sempre ens tocaran els alumnes que desitgem, també en tindrem de difícils i moltes vegades aquests ens suposaran un repte, però ells mai ho poden saber. Aquesta és la feina d’un professor.
Per finalitzar reflexionaré sobre una la frase que més m’agrada del vídeo:
“Cada nen mereix tenir un campió, un adult que mai deixarà de creure en ell, que entengui el poder de la conexió i els insisteixi en què arribaran a ser el millor que puguin arribar a ser.”
Penso que és una de les frases més encertades que he escoltat mai. Tots nosaltres necessitem tenir un referent, una persona en la qual fixar-nos, una persona que sabem que no ens decebrà ni ens deixarà sols. No és fàcil de trobar aquesta persona, però estic segura que en un moment o altre aquesta persona apareix a la vida de tothom per marcar-la.
Com diu la senyora Pierson: “Som educadors,hem nascut per marcar la
diferencia.”
